Relat guardonat amb el segon premi de prosa categoria juvenil-adult en el Certamen Jocs Florals «Mil.lenari del Castell» – Santa Oliva
La campanya a Còrdova havia estat dura, molt dura. Corria l’any 1010 de la Nativitat del Senyor. Havien de defensar la seva terra i la incursió a Còrdova va agafar l’enemic per sorpresa. Malgrat tot molts homes van caure i la campanya es va cobrar massa pèrdues.
El noble Isnabert ja feia més de dos mesos que estava retirat a les seves estances. La mort a Còrdova del noble Engelbert, amic personal seu, l’havia enfonsat en la més absoluta tristesa. No es podia treure del cap ni per un moment les imatges del camp de batalla, imatges plenes de dolor i de mort. Tampoc gosava ni a imaginar-se el patiment en el qual havia d’estar sumida la vídua amb les seves tres criatures.
-Per la glòria del Senyor, el meu Déu, juro que no passaran gana. Fins el meu últim alè de vida lluitaré per protegir-los – es deia en tot moment l’Isnabert.
La situació de pugna entre els cristians i els musulmans estava en un punt mort. La frontera feia temps que s’havia estabilitzat al sud de les terres del Penedès.
L’Isnabert s’havia promès a si mateix que no tornaria a lluitar. Estava cansat, massa cansat. El pes que arrossegava, arrel de les últimes campanyes, era molt feixuc. La seva ànima buscava a les palpentes quelcom que li servís per agafar-s’hi. Clamava al seu Déu, el Déu que sempre l’havia protegit, que li mostrés el camí.
-Senyor, ja no tic forces. L’ànima em plora en silenci. Estic corsecat i la ràbia em rossega per dintre. La fe en tu, Déu meu, trontolla i s’afebleix. No m’abandonis-.
L’Isnabert estava perdut i enfonsat en una profunda crisi d’existència. Havia descuidat les seves obligacions i no trobava la manera de redreçar la seva vida.
–El noble Engelbert i jo ens vam conèixer fa quinze anys, mira si érem jovenets, i ara ell ja no hi és; no m’ho puc treure del cap – va etzibar l’Isnabert amb els ulls plens d’ira.
–Senyor, tingueu fe. Va lluitar per a tots nosaltres i la seva mort el dignifica. No patiu més per ell, va morir en nom de Déu i per una major glòria seva – va respondre- li l’Arnau, el seu fidel servent.
Feia més de deu anys que l’Arnau l’acompanyava arreu. Havia presenciat la mort del noble Engelbert, ja que ell també havia participat en la incursió a Còrdova al costat del seu amo.
Va ser en aquest moment que les seves súpliques es van veure recompensades. Guitart, l’abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, el va manar cridar. Havia pensat que ell era la persona més idònia per realitzar la missió que ja feia temps que li rondava pel cap.
-Noble Isnabert, t’he fet venir per encarregar-te una obra en nom de Déu. He cregut convenient concedir-te l’església i les terres de Santa Oliva a tu i als teus descendents perquè les administris i en tinguis cura– digué en un to solemne l’abat.
-Us ho agraeixo des del més profund del meu cor, però ara estic passant un moment molt delicat arrel de la campanya a Còrdova i les meves forces s’afebleixen dia rere dia-.
-Ets un home honorable que has lluitat amb coratge i no has defallit mai. Precisament aquesta missió t’arriba en un bon moment. Déu totpoderós et vol recompensar per tots els sacrificis que has fet. Així doncs, Isnabert, vés a Santa Oliva i treballa per fer-la gran!-
L’Isnabert va passar uns dies de pugna interna; no sabia cap on encaminar el seu destí. Continuava retirat a les seves estances, comptant únicament amb els savis consells de l’Arnau i clamant a Déu que li mostrés el camí que havia de prendre d’ara en endavant.
-No s´ho rumiï més, senyor. Jo sempre he estat al seu costat acompanyant-lo en les seves gestes. En nom de Déu que prometo acompanyar-lo també en aquesta important missió– va dir-li l’Arnau.
L’Isnabert a la fi estava decidit a marxar cap a Santa Oliva i a complir escrupolosament les indicacions de l’abat. Havien passat dues setmanes escasses quan es va presentar a Sant Cugat decidit a acceptar la proposta i a concretar les condicions.
-Pensa Isnabert que et delego el meu poder. Tu gestionaràs el territori en nom meu, en seràs l’administrador i me n’hauràs de rendir comptes-.
-Espero estar a l’alçada de tan noble missió. Estic decidit, amb l’ajuda de Déu, a treballar amb totes les meves forces per Santa Oliva.
-A part del poder que aquí mateix i en aquest moment et concedeixo, també et dic que podràs fruir d’una part de la recaptació dels impostos. És just que així sigui-.
-Aleshores, noble Guitart, en quines condicions exactes partiré cap a Santa Oliva?-
-És imprescindible que traslladis la teva residència al poble, que el repoblis, que hi portis animals domèstics i que hi aixequis una torre de pedra i calç de quinze colzes d’alçada..
-M’he compromès en aquesta causa i pel meu honor que així ho faré-.
–No voldria pas enganyar-te, Isnabert, però el que t’encomano no és pas fàcil ans el contrari. Com tu ja deus saber, on t’envio és un territori insegur i ple de perills. Els àrabs es troben ben a prop del poble i tenint en compte la teva dilatada experiència en campanyes militars molt bé deus saber que les regions frontereres són les més perilloses. La teva missió, noble Isnabert, no és gens senzilla, malgrat tot confio en el teu bon criteri. Vés en nom de Déu-.
L’Isnabert, acompanyat de l’Arnau, estava a punt d’encetar una nova vida. L’encàrrec que li havia fet l’abat de Sant Cugat era prou clar i sense que ell se n’adonés aquesta nova missió havia estat com una alenada d’aire fresc. Els preparatius pel viatge l’havien transportat altra vegada al món real, ben allunyat de les quatre tristes parets de les seves estances.
–He de pensar en un munt de coses abans de marxar cap a Santa Oliva –va dir-li al seu servent.
-Aconseguir els animals domèstics és cosa meva, senyor. Vostè hauria de concretar amb els seus amics nobles la qüestió de la repoblació, no deu resultar fàcil aconseguir amb rapidesa un nombre important de colons – va respondre-li l’Arnau.
Realment l’Isnabert tornava a estar viu. No l’espantaven els perills als quals properament s’hauria d’enfrontar. Era fort, valent i altra volta ple de coratge. Sabia que aquesta missió era gairebé providencial i que havia sorgit en el moment més adequat.
-No defalliré, aniré a Santa Oliva i compliré tot el que l’abat m’ha encarregat-.
El territori al qual va arribar era talment com se l’havia imaginat. Un poblet amb quatre cases, ple de bona gent molt humil i una església situada dalt d’un turó. La sensació que va tenir en veure Santa Oliva fou ben estranya; era com si ja hi hagués estat abans. Es va dir a si mateix que ara estava segur d’haver encertat el camí.
-Veus Arnau, aquí dalt del turó al costat de l’església de Sant Julià edificaré la torre. És com si ja la pogués veure, alçant-se majestuosa i presidint Santa Oliva-.
I així havia de ser. La torre del castell de Santa Oliva s’enlaira des de fa mil anys per sobre de totes les cases del poble per ser admirada generació rere generació.
