(L’autor d’aquest treball, Manel Laliga, no pretén més que deixar constància de forma resumida de la importància que va tenir a Santa Oliva aquesta tradició tan arrelada a Catalunya. Per veure millor les fotografies que s’hi inclouen només cal clicar sobre elles per veure-les a tamany original)
Amb l’arribada de la Pasqua, era costum que els joves de la majoria de pobles de Catalunya, engalanats amb els seus vestits de pana, les espardenyes de betes, la barretina i la cistella on recollir el seu «pagament», recorreguessin les diferents cases i masos de les contrades, cantant caramelles – en al·lusió al nom de l’instrument musical amb que s’acompanyaven – amb l’objectiu d’aconseguir allò que els permetés dur a terme un berenar, amb motiu de celebrar la resurrecció de Jesucrist. però amb clars vestigis ancestrals de celebrar el començament de la primavera. Un costum aquest, que avui en dia ha quedat arraconat nomes a algunes actuacions puntuals, a nivell folklòric-musical.
Aquest costum és, segons el parer de Mossèn Cinto Verdaguer, originari del Santuari del Mont: «aquexes valls arrecerades en aquest trono de la Verge serien lo breçol d’aqueixa antigam religiosa y catalana costum«. Un parer que podria venir avalat pel fet de que possiblement al cim d’aquesta muntanya hi hagués un temple dedicat a la deessa Ceres – avui en dia encara queden en aquesta carena restes de la Torre del Far, d’època roma -, la divinitat romana de les gramínies – i en especial del blat – encarregada d’afavorir la floració i la fructificació, i a la que, evidentment, els pobles camperols li tenien una gran devoció, doncs d’ella depenia la seva supervivència.
Un cop el cristianisme s’imposà, adoptà aquesta festa com seva, consagrant-la a la Mare de Déu, de manera que el «mundus cereris» o cistella de fruits de la terra amb que s’ofrenava a Ceres, es convertís en un «mundus» diferent: la Mare de Déu del Món (i no del Mont, del llatí «montanus», com es coneguda avui en dia). Arribat aquí, i per acabar de cristianitzar-lo les «caramelles» paganes es convertiren en «caramelles» religioses,
La seva interpretació, o cantada, va estar durant molts anys reservada als homes, però poc a poc les dones i els infants han estat integrats a les diferents associacions, grups o corals. Inicialment eren melodies de fàcil aprenentatge, però al pas del temps moltes d’elles han adquirit categoria d’obres corals per ser interpretades “a capella” a diferents veus, o bé amb acompanyament d’instruments que els hi dóna una major amplitud musical.
Santa Oliva té la seva tradició caramellaire estretament lligada al devenir de la parròquia. Gent de l’època recorda que passada la guerra civil va ser Mn. Joan Oliva i Toldrà, rector del 1944 al 1946, qui les va fomentar comptant amb la col.laboració del llavors secretari de l’ajuntament Sr. Rey.
Amb l’arribada de Mn. Joan Tarrida i Altet, rector del 1946 al 1955, es continuà amb aquesta tradició essent el Joan Solé (“Joan del Pa”) de Llorenç qui es desplaçava a Santa Oliva per fer els assaigs amb el Magí “Lligamosques”, portant l’armonium com acompanyament. Les caramelles es cantaven pels carrers del poble, però no mancava l’anada a peu fins a Saifores per fer la cantada a casa de l’Àngels Garriga, mare de la Marta Mata.
Després de dos anys en que la rectoria va tenir com a encarregats a Mn. Lluís Brossa i Homet i a Mn. Ramon Aleu i Bochaca, la revitalizació d’aquesta festa podem fixar-la amb l’arribada al nostre poble l’any 1957 de Mn. Josep Maria Mas i Franch. Des de la parròquia la seva tasca no es va limitar solament a la eclesiàstica sinó que va emprendre una obra social i cultural.
En referència a les caramelles va comptar amb la inestimable col.laboració del llavors mestre Eduardo Laliga Giménez i del seu pare Manuel Laliga Martínez, compositor i pianista, que malgrat ser nascuts a Albacete es van integrar en la vida del poble, sobretot en l’àmbit teatral i musical.
Mn. Mas, en els seus viatges a Barelona, va adquirir tota mena de partitures musicals entre elles composicions de caramelles, del mestre Voltes, reconegut pels seus poupurris i de Mn. Camil Geis, poeta i músic autor d’algunes caramelles. Moltes d’aquestes obres estan degudament catalogades, algunes manuscrites, a l’arxiu de la Coral Veus del Poble.
D’aquella època es conserven fotografies que posen de manifest la inventiva popular per tal que el piano, adquirit per Mn. Mas, acompanyés les caramelles. Sigui dalt del carro de “Cal Carlos” o dalt del camió de “Cal Xec” l’esdeveniment era celebrat per tothom. Aprofitant aquests medis de transport resultava més fàcil desplaçar-se, com era tradicional, a la “Granja de la senyora Pepita” que sempre col.laborava de forma generosa a la festa.
L’any 1962 els infants de la catequesi parroquial participaren en el concurs de caramelles celebrat a L’Arboç amb motiu de la Pasqua Granada. Dirigits pel mestre Laliga interpretaren dues peces, una d’elles obligada “Fe i Vida” original del compositor Pau Sicart i Güell, nascut a Sant Jaume dels Domenys, però resident a L’Arboç , i una altra de lliure elecció, “Raig de sol”. Tant en la categoria lliure com l’obligada el grup de Santa Oliva aconseguí els dos primers premis.
La mort de “l’avi Manuel” l’any 1964 i la marxa a Arenys de Mar del seu fill i mestre Eduardo Laliga Giménez l’any 1966 no van representar una aturada en el cant de caramelles. La tradició continuà.
Referències gràfiques ens situen l’any 1967 quan eren dirigides per un altre membre de la família Laliga, Manel Laliga Sahuquillo, que va introduir conegudes sardanes dins de les cantades pasquals i adaptacions de lletres a melodies conegudes.
L’any 1970 es produí, per dir-ho col.loquialment, un fet ben curiós. Els homes de Santa Oliva es reuniren a “Cal Basilio” i dirigits pel “Peret de Cal Micalet”, assajaren la sardana “La Dansa Pairal” obra per a tres veus d’home i solista de Josep Voltes i Viñas. En Peret, aficionat al cant no tenia estudis musicals però la seva oïda era excepcional, tant que sense partitura va fer aprendre als cantaires la sardana sencera. Esment a Josep Prats “Macarulles” que va ser el solista en aquesta ocasió. Aquesta proposta, però, no va tenir continuïtat.
De la mà de Manel Laliga es va continuar amb la tradició encara que no va tenir periodicitat, però si que va servir per no perdre-la, tasca en la que van col.laborar com sempre les famílies i els diferents mestres que van passar per Santa Oliva.
L’any 1978 arribaren Dídac Rocher i Carme Castellano com a mestres a l’escola. La seva formació humanística i musical va ser aplicada als infants per mitjà de mètodes moderns que feien molt més atractiu el conreu de la música en les vesants instrumental i vocal. Així, doncs, no podia obviar-se la tradició caramellaire.
La coral “Nostre Anhel” va ser la que en anys següents, els diumenges de Pasqua, recorria carrers i places de Santa Oliva enlairant les seves cançons amb acompanyament d’instruments tocats pels mateixos alumnes, com una activitat més de les moltes que es feien a l’escola.
L’any 1981 arran d’una informal cantada d’havaneres dirigida per Jordi Sanou la vigília de la festa major, es va fer una crida als aficionats al cant per tal de crear una coral mixta. El projecte va prendre forma i força i es va posar la primera pedra de la futura Coral Veus del Poble. Iniciava el seu camí, la coral, el primer dia de l’any 1982, i la pasqua estava propera pel que l’assaig i posterior cantada de caramelles era un cita inel.ludible.
(continuarà)
L’abril és bon temps per llaurar. La natura s’obre pletòrica de color i la primera lluna de primavera marca el temps de Setmana Santa. La natura comença a florir donant un color viu i renovat.
Seguim amb la Diada de Sant Jordi. El «collage» de vuit títols són llibres i publicacions, entre d’altres, d’autors i autores de casa nostra, que hem de tenir presents per formar part del patrimoni històric i literari de Santa Oliva.
A més de ser el dia de les cues a la carretera, festivament són característiques d’aquesta diada les caramelles.
19/4 – Aquesta tarda el monestir i l’esglèsia del nostre poble han viscut un enrenou d’anades i vingudes de gent de moltes contrades. A l’esglèsia, components de la Coral Harmonia (alguns d’ells, veïns de Santa Oliva) i l’Ensemble Vocal Syracuse de Lyon han interpretat una encertada varietat d’obres musicals que han captivat a tots els assistents. Al sòlid treball de la Coral Harmonia s’hi ha afegit la calidesa i frescor de les veus de la coral francesa.
