Dimarts, març 5th, 2013...22:11
El veritable tresor – Autor: Josep Manel Laliga Papiol
Relat guardonat amb el tercer premi, categoria juvenil-adult, en el Certamen Jocs Florals » Mil.lenari de la Torre del Castell » – Santa Oliva
Cada vegada que obria el calaix de la seva tauleta de nit per donar-li un mocador, la mare em recordava, amb el to imperatiu que la va caracteritzar al llarg de la seva vida, que no toqués la caixa de color marró que guardava gelosament en el seu interior. En definitiva, que no tafanegés en el seu petit reducte dels records.
Feia poc més de dos anys i mig que s’havia trencat el fèmur en relliscar amb la catifa del peu del llit, al cap d’uns dies de l’accident la van operar per tal d’intentar col·locar-li l’os al seu lloc fixant-li unes plaques de metall a la part superior del mateix i una setmana més tard, pocs dies abans de Nadal, va sortir de la clínica amb l’alta mèdica a punt per començar la rehabilitació.
Els familiars més propers no teníem masses esperances que evolucionés bé, a una persona de més de noranta anys, per forta que fos, li costaria molt sortir-se’n, vam pensar. La sorpresa per tots va ser que la dona va aconseguir, amb el pas del temps i de molt d’esforç, posar-se dempeus ella sola i caminar per la casa amb l’únic ajut d’un bastó. Imaginàrem que l’orgull i l’amor propi d’una dona que va dedicar la seva existència a ajudar els demés, i que havia suportat dolors físics i d’altra índole al llarg de la seva vida, la va enrobustir, la va ajudar i, en certa manera, obligar a superar aquest revés amb més força que mai.
Quan es va sentir amb suficient confiança, sortia a passejar per la vora de casa, s’arribava de tant en tant a treure diners a la caixa d’estalvis i, de passada, s’aturava a la botiga del capdamunt del carrer per comprar llet, cafè soluble o algun que altre producte del seu gust. La gent, en trobar-se-la pel carrer, l’aturava i feien petar la xerrada. Tot aquest tràfec l’omplia i la feia sentir feliç.
No obstant, però, quan el bastó va haver de ser substituït pels caminadors i les sortides van acabar, la mare va anar defallint, i la idea que la seva inutilitat l’únic que provocava eren disgustos i desgrats als que l’envoltaven la va anar absorbint fins a sentir-se ofegada.
Alhora, el fet que els més propers haguessin d’estar tant per ella li va començar a estimular un sentiment de fer nosa, de destorbar. Per dins li mordicava un cuc que no la deixava viure amb satisfacció el que començaven a ser els darrers dies de la seva vida, mentrestant, la consciència li deia que en aquest mon ja no hi feia res, que hi sobrava.
De mica en mica el seu cos es va anar encorbant fins que les cames no li van respondre. La mare va acabar al llit, nit i dia, amb els únics i miserables plaers de poder moure el cap a banda i banda i bellugar els braços, aquests amb la mateixa força de sempre, que de tant en tant empenyien furiosos per aconseguir aixecar l’esquena del matalàs i col·locar millor el cap en el coixí. Tota la família l’anava a visitar, no costava gens ja que vivia al pis de sota del nostre amb el meu germà i la meva cunyada. Aquest va ser el seu alè de vida fins que va morir.
La seva mort es va produir el 21 de juliol de 2012, just cinc dies abans d’inaugurar els actes de celebració del mil·lenari del Castell, quan en el poble es respirava ambient de festa i tothom començava a preparar-se per engalanar façanes, carrers i places per tal de commemorar una efemèride històrica.
L’endemà, tot just en arribar del cementiri, no vaig poder evitar la temptació de dirigir-me a la seva habitació, asseure’m al matalàs i obrir el calaix de la tauleta de nit. Vaig agafar la caixa -em va sorprendre el seu pes- i amb molta cura la vaig col·locar damunt del llit per obrir-la. En el front hi havia una petita tanca d’orfebreria clavada amb unes diminutes puntes d’acer i en el seu centre un forat molt petit que li feia de femella al pestell que es trobava encastat a la fusta. En obrir-la se’m va desmuntar la tapa, les frontisses estaven bastant rovellades i una d’elles va cedir amb el meu neguit. La seva part interior estava folrada d’un teixit envellutat i en el mig hi havia un mirallet en forma de quadrat, tot plegat un xic empolsegat.
Era una caixa de doble fons i el primer sostre estava separat en diferents compartiments. En cada un hi conservava objectes diversos: un rellotge de polsera molt antic en un d’ells, en un altre una pastilleta de sabó embolicada, en el més gran un mocador ben plegat brodat a ma amb una petita medalla de la verge de Montserrat dipositada a sobre i en el darrer dues agulles de ganxet i un fermall molt antic, preciós.
Potser per a més d’una persona podien semblar objectes banals, qualsevols, però segur que per a ella guardaven un especial simbolisme. El veritable tresor, però, el vaig descobrir en el pis inferior. En ell hi guardava tres fotografies dels seus néts, una de cada un d’ells, de feia uns quants anys i, dins d’una bossa de plàstic transparent, diners, molts diners, juntament amb un full doblegat. Els vaig comptar i entre bitllets i monedes hi havia vuit-cents cinquanta tres euros. En desplegar el paper vaig llegir una petita nota escrita a ma per ella en la que hi deia: “Señor alcalde, estos mil euros son para ayudar al ayuntamiento a celebrar el milenario del castillo. Firmado, un anónimo.”
Malgrat que la nota era molt curta, les llàgrimes gairebé no em van deixar llegir la frase sencera i no va ser fins minuts després quan vaig deduir que durant els darrers temps, potser anys, havia anat estalviant de la seva miserable pensió una mica cada dia, una mica cada mes, per contribuir en la festa del que per a ella suposava el principal motiu d’orgull del seu poble: el mil·lenari del Castell.
Una donació sortida del cor que comparada amb els pressupostos que es mouen en els temps actuals fins i tot podria veure’s empetitida, però d’un incalculable valor emotiu, emocional i sentimental. Gairebé mil euros que no pretenien vanagloriar ningú, gairebé mil euros que no pretenien egocentrismes, gairebé mil euros que no entenien ni d’ideals, ni de colors, ni d’ideologies, ni de rancúnies. Simplement significaven una gran demostració d’amor vers la historia del seu poble.
Quan vaig explicar-ho a la resta de la família ningú s’acabava de creure que se li hagués acudit una cosa així. Sense més dilacions, els tres néts van decidir que cada un aportava el mateix import fins arribar a la xifra de mil euros; un euro per cada any del Castell i dipositar de manera anònima la bossa amb l’escrit original a la bústia de l’ajuntament acomplint així el seu desig.
Ningú del consistori, ni del poble, mai sabria qui havia estat l’autor d’aquella acció però per a tots nosaltres va esdevenir una lliçó de vida que mai arribaríem a oblidar.
