Divendres, febrer 15th, 2013...21:28
A prop del torrent – Autor: Francisco Ripoll Roig
Aquest relat va estar guardonat amb el primer premi en la categoria prosa -juvenil adult- en el Certamen Jocs Florals 2012 celebrat amb motiu del Mil.lenari de la Torre del Castell.
L’aigua fresca i transparent que baixava pel torrent, donava consol a la set i la calor d’en Yossuf i del seu cavall. Tots dos per única companyia, aprofitaven un petit revolt de la riera per aturar-se a beure i refrescar-se. El paisatge li agradava, les pedres blanques, grans i petites li donaven pau i escoltar el so musical de l’aigua corrent a la seva vora omplia el buit del seu silenci. Havien anat al galop durant tot el camí, potser una mica massa lluny de casa seva, tot endinsant-se en els boscos del nord. Segurament devia haver passat força estona des que va sortir.
No feia gaires anys que ell i els seus germans havien arribat a aquestes terres, a prop del mar, on la seva família dedicava el seu temps al cultiu de verdures. Mentre el seu pare, soldat destacat de les tropes del sud, gaudia del prestigi i del favor dels governants de les tropes on havia aprés les seves habilitats de guerrer valent i fidel. Era un gran home, coneixedor de totes les armes i estratègies conegudes arreu del món. Puntal de la seva família i protector de la mare i els seus germans. El trobaven molt a faltar quan no hi era, però calia que algú s’ocupés de la família en les seves llargues absències. Ell era l’hereu i no podia permetre’s enmalaltir o caure ferit en baralles de taverna.
L’estiu era càlid, les terres eren seques i els pagesos es queixaven nit i dia que no plovia i que això malbarataria totes les collites. Fet que els importunava molt ja que després de cada collita havien de pagar els delmes als senyors. Però el seu pare li havia dit, que feia la mateixa calor que a les terres d’on ell va arribar, amb els soldats d’Almansur. On les sabates es desfeien de la calor cada cop que feien un pas i la possibilitat de trobar aigua era remota i feixuga.
En Yossuf va aixecar el cap mullat, sacsejant-lo com un ca sortit de l’aigua. Mentre els cabells esmunyien gotes d’aigua que li anaven caient entre les celles, el cavall rellinava. Allí palplantat va veure quelcom incert, que provocava el nerviosisme de l’animal. A l’altre riba del torrent, a no més de 15 colzes de distància, una noia amb els cabells daurats captava tota la seva atenció. Duia un cove ple de roba blanca en un braç i amb l’altre s’aguantava les faldilles mentre continuava refrescant les cames dins l’aigua. Es trobava parada com una estàtua, mirant directament cap a ell.
L’aparició de la noia va paralitzar en Yossuf, que mai en la seva curta existència havia vist una bellesa tan sublim i angelical. Els cabells rossos li queien com raïms damunt l’espatlla i la seva pell era blanca com el gebre de matinada.
En aquell moment en Yosuf es va donar compte que la seva vida només tindria sentit si podia passar-la fins a la mort admirant la bellesa de la noia del torrent.
Quan la Maria havia acabat de rentar els llençols al torrent, amb el cistell ple de color blanc i olor d’espígol, va aixecar la mirada cap a l’altre costat de la riba, i va veure moviment, a no més de 15 colzes de distància.
–Vigila Maria, pren compte en allunyar-te!!- , li havia dit sa mare, -els sarraïns no són gaire lluny i ja saps que són gent perillosa i estranya-. Els sarraïns, genèricament, era el nom amb què la cristiandat anomenà als àrabs.
Ella, la veritat, no entenia gaire perquè la mare tenia tanta por a aquells personatges que, molt de tant en tant, havia vist de passada en el mercat comarcal del dissabte, comerciant amb objectes de ferro i productes del camp. No semblaven pas tant perillosos, parlant de pressa en un llenguatge difícil d’entendre.
El seu pare, els va portar des del nord, no feia gaires mesos, a ella i sa mare, doncs havia estat cridat per un tal Ysnabert per ajudar a la construcció d’una torre, donada la seva qualitat de prestigiós arquitecte i constructor, deixant la casa familiar a prop de l’abadia on havia passat la seva tendra infància.
La cura que els seus pares havien tingut d’ella, educant-la en la virtut i l’obediència, va fer que dubtés per un moment en sortir corrents, seguint els consells que, sens dubte plens de seny, li havia donat sa mare.
Però, en veure de cop la planta esvelta d’aquell cavall de color gris brillant, nerviós per la seva presència, va fer que la curiositat i al mateix temps la por, la fessin parar i fixar-s’hi més.
En aquell moment, darrera d’una gran pedra, va aparèixer la figura d’un noi alt i de cabells negres, i, des de la distància, va sentir en la seva pell la profunditat de la mirada d’aquell impressionant xicot. La seva vestimenta no era com la dels pagesos dels voltants. Duia una almeixia amb mànigues, una sobrevesta i unes gonelles, tot amb colors molt vius.
Maria, paralitzada per la impressió que li causava la visió d’aquell home fabulós, va donar-se compte d’immediat que la seva vida només tindria sentit si podia passar-la fins a la mort admirant la bellesa del noi del torrent.
Quan de cop el cavall va tornar encabritar i despertà els dos joves de la seva inacabable quietud, la noia girà cua i començà a córrer per tornar a casa seva, evitant tornar a mirar enrere per evitar ofensa alguna al noi desconegut. Així mateix, ell intentà recobrar l’alè i calmar el seu cavall per reprendre el camí que l’havia dut fins al torrent.
